Matilde Miquel Juan
La cartoixa de Valldecrist va ser fundada per l'infant Martí a la població d'Altura, pròxima a la vila de Sogorb i dins de les seues possessions personals, el 18 de març de 1385 amb el beneplàcit del seu pare, el rei Pere IV el Cerimoniós. La cartoixa sempre va estar sota la protecció de la monarquia: va ser declarada fundació reial el 7 de gener de 1386 per Pere IV i pels seus successors al tron, Joan I, Martí I i el jove Martí, rei de Sicília. Tal com diu la tradició, l'origen del cenobi es deu a un somni que va tenir l'infant Martí en 1383, mentre que l’emplaçament va ser triat amb l'ajuda d'un pelegrí de Terra Santa per la semblança que tenia amb la Vall de Josafat.1
La fundació d'un monestir era una de les obres piadoses més importants que podia dur a terme un membre de la família reial, ja que li garantia tant el rés de la comunitat i la salvació eterna com un prestigi i un reconeixement social i religiós per part de la societat d’aquell temps. Però, a més a més, l'infant Martí, amb la fundació d'aquesta capella en una cartoixa, es procurava un lloc de soterrament per a ell i per a la seua família. La cartoixa de Valldecrist es pot comparar amb algunes fundacions principesques de la mateixa època: Frederic el Bell, en 1314, va crear la cartoixa de Mauerbach; el duc de Borgonya, Felip l'Atrevit, germà de Carles V, va instituir als seus territoris la cartoixa de Champmol (Dijon) en 1385, i, en 1390, la família Visconti va erigir la cartoixa de Pavia, les quals van ser considerades tant obres piadoses com llocs de soterrament de membres importants de la reialesa i de la noblesa europees.2 Als territoris hispànics es pot fer esment de la fundació de la cartoixa de Scala Dei per Alfons II d'Aragó en 1163; la cartoixa d’El Paular a Rascafría per Joan I de Castella en 1390; la de Valldemossa pel mateix Martí I d'Aragó en 1399 a Mallorca; Nuestra Señora de Aniago (Valladolid) en 1441 per Maria d'Aragó, esposa de Joan II de Castella; o, per aquest mateix monarca, un any més tard, la de Miraflores a Burgos.
S’accedeix al conjunt per la via de servei que ix des de la població d'Altura, i s'hi arriba després d'un recorregut de 10 minuts amb cotxe. Les visites guiades s’hi fan els dissabtes i els diumenges, des de les 11 fins a les 12.30 del matí, després d'una reserva prèvia a l'Associació Cultural Cartoixa de Valldecrist (tel. 675 95 35 77- 690 21 54 64), o bé s’hi pot fer una visita lliure entre setmana acudint a la comissaria de policia d'Altura.
En el procés de construcció medieval del monestir de Valldecrist es poden distingir dues etapes, cada una de les quals se centra en uns edificis concrets amb una finalitat diferent. La primera correspon a les obres dutes a terme entre el juny de 1385 i el març de 1386, fins al 1401, amb què l'infant Martí pretén configurar el conjunt com un cenobi amb estances palatines d’una certa austeritat: la capella de Sant Martí amb dos nivells, el claustre menut i les sales més personals de l'infant al voltant de la capella. La segona fase s'inicia després del nomenament de Martí com a rei, després de la seua arribada a la ciutat de València, entre els mesos de juny i desembre de 1401, en començar les obres d'un projecte de més envergadura: el claustre gran, l'església major, la sagristia, l'aula capitular i el refectori, amb la intenció de configurar Vall de Crist com una de les cartoixes més importants de la península, com es confirma en comprovar tant les dimensions de l'obra com els priors que la van dirigir (fra Bonifaci Ferrer, germà de Sant Vicent Ferrer i prior de l'orde cartoixà de la zona mediterrània, i Francesc Maresme). L'església principal es va acabar de construir en 1428 i es va beneir molt de temps després, el 13 d'octubre de 1549, davant del duc de Calàbria, Ferran d'Aragó.3
La capella de Sant Martí o capella palatina
Actualment, la capella de Sant Martí és l’edifici principal del desaparegut i degradat monestir. És situada a la zona nord del conjunt, envoltada pel claustre dels germans llecs i al costat de les desaparegudes dependències o “alberg” de l'infant Martí. Aquesta obra es degué dur a terme entre el 1395 i el 1400, aproximadament, quan Martí encara era infant, pel mestre pedrapiquer Pere Balaguer. La capella va ser fundada el 12 de febrer de 1401 per Antoni Ginebreda, arquebisbe d'Atenes, Íñigo de Vallterra, arquebisbe de Catània (abans prepòsit de Sogorb), Hug de Lupià, bisbe de València, fra Pere, bisbe de Tortosa, i el mateix monarca Pere IV, entre d’altres.
És un edifici de planta rectangular de dimensions menudes, de 8 per 16 metres de costat, que té la peculiaritat de constar de dos cossos. La capella alta està coberta amb una volta de creueria de quatre trams i està il·luminada per quatre ulls de bou esbocats, dos a cada costat. L'únic element decoratiu són les mènsules tripartides de perfil geomètric que sostenen els arcs creuers i els arcs faixons, motlurats finament. La capella baixa està coberta, també, per una volta de creueria, però en aquest cas molt rebaixada, i per nervis de perfil aixamfranat, que recolzen en unes mènsules semblants a les de la capella alta. Està il·luminada per tres lluernes a la zona nord i una altra, cegada, a la zona sud, i l'únic element singular de la sala és el nínxol que hi ha a la zona oest com a absis, possiblement dedicat a preservar-hi les relíquies que l'infant va donar a la cartoixa. La plementeria de l'edifici, hui reconstruïda, era de barandat, amb una doble capa de rajola aparellada a trencajunt de cantell, tècnica que permetia reduir les espentes laterals de l'estructura i eliminar-ne, així, l'ús de contraforts.4 La destinació d'aquesta capella es comprén tenint en compte la situació de Martí I dins de la política dinàstica de Pere IV: era el fill segon del monarca sense possibilitat d'accedir al tron. En la fundació de Martí confluïen diverses tradicions diferents: la d'emprar-se com a capella reial de l'infant quan aquest era a la cartoixa, i seguir un model de conjunts palatins en centres monacals; servir de capella de les relíquies que l'infant va donar a la cartoixa; així com, també, convertir-se en lloc de soterrament per a ell i per a la seua família.
La preferència per un sistema constructiu de dues altures és coherent amb la tradició arquitectònica de les capelles palatines construïdes al llarg de tota l'edat mitjana pels monarques europeus en els seus conjunts palatins.5 Les capelles de dimensions reduïdes destinades al culte privat del monarca es caracteritzaven per tenir una tribuna reial i una decoració acurada.6 N’hi ha exemples a tots els països: la capella palatina d'Aquisgrà, la Cambra Santa d'Oviedo, Sant Isidor de Lleó, la capella del palau d'Olite a Navarra, la capella palatina dels reis normands a Palerm, la capella del palau de Westminster o les capelles franceses construïdes a les residències del monarca i de la seua família més pròxima, encapçalades per la Santa Capella, a París.7 I als territoris de la Corona d'Aragó es pot fer esment de conjunts tan interessants com ara la capella doble del Palau dels Reis de Mallorca, a Perpinyà, la de Santa Àgata, al Palau Reial Major de Barcelona, les dedicades a Sant Martí i a Sant Jordi, a l'Aljafería, la de Santa Anna, a l'Almudaina de Mallorca o, al mateix Real de València, les que hi ha sota l'advocació de la Mare de Déu dels Àngels i Santa Caterina.8
Igualment, la construcció també continua la tradició de les antigues capelles de relíquies, depositàries d'un dels objectes més preats de l'edat mitjana, que atorgava legitimitat i autoritat als que les posseïen. L'infant Martí, anomenat pels seus contemporanis l’Eclesiàstic, va ser un monarca molt devot, que va tenir una predilecció especial per les relíquies, moltes de les quals van ser donades a la cartoixa i preservades a la capella de Sant Martí. L'origen d'aquests santuaris destinats al culte dels sants, a les seues restes, a algun lloc sagrat o a preservar el record d'una figura santa es remunta a la darreria de l'època romana i, concretament, a la tipologia dels martyria.9 A causa de la importància de les relíquies i a la necessitat de llocs sagrats dins dels conjunts palatins, aquestes dues tradicions van confluir en un tipus d'edifici molt difós a Europa. La Santa Capella de París n’és l'exemple més estés i el que, potser, va servir com a model tipològic a la mateixa capella de la cartoixa de Valldecrist pels contactes polítics que la monarquia aragonesa tenia amb la dinastia Valois, a França.
La configuració de la capella en dos nivells n’afavoria el doble ús: com a espai de culte solemne i com a reliquiari, i com a cripta, a la part inferior, on es van acollir les restes mortals de l'infant i de la seua família. De fet, l'altar major de la capella està dedicat a Sant Martí i a Tots Sants, i se sap que després de la mort dels seus fills (Jaume, Joan i Margarida), les restes d’aquests van ser traslladades a la cartoixa, així com les dels cavallers de la seua cort, Lluís Cornell i Dalmau de Cervelló, emparentats llunyanament amb el monarca. També s'ha de tenir en compte la indecisió que va mostrar Martí, sent ja monarca, a l’hora de triar el lloc on volia ser soterrat i la pedra que ornaria el sepulcre funerari.
L'encarregat de construir un edifici tan insigne va ser el mestre Pere Balaguer, del qual es té constància documental que va estar com a “mestre d’obres de la vila” a la cartoixa, a partir de 1398, per mitjà d'un document en què se sol·licita la tornada del mestre a la fàbrica del cenobi sota una forta pena de 500 florins.10 El rei Martí havia confiat a Pere Balaguer de dur a terme les obres del monestir, per això, quan el mestre abandona les seues obligacions, li imposa una multa de 500 florins d'or per a aconseguir la tornada del pedrapiquer, cosa que se sap que va ocórrer uns mesos més tard. El mestre Pere Balaguer és un dels arquitectes més reputats del Regne de València a la darreria del segle XIV i el començament del segle XV, autor d'obres tan significatives com ara la Porta de Serrans, la capçalera de l'església parroquial de Santa Caterina i l'últim cos de campanes del campanar i cimbori de la catedral de València, entre d’altres, amb les quals ja s'han apreciat vincles i relacions constructives i estilístiques difícils de defugir.11
L’ús de la tècnica del barandat en la plementeria de les voltes de la capella de Sant Martí és una altra de les novetats constructives que aporta la capella per l’ús primerenc que se’n va fer en territoris valencians i perquè s’adequa molt bé a les necessitats constructives de l'espai.12 La primera referència documental d'aquesta tècnica és el cobriment de dos trams de la capella dels Jofré al convent de Sant Doménec de València dut a terme pel mestre Joan Franch en 1382. Joan Franch va ser mestre d'obres del Palau del Real de València, on, potser, va emprar la tècnica esmentada, i on se sap que va treballar Pere Balaguer durant un període de temps. A més a més, després de la desaparició de Joan Franch del panorama valencià, n’és Pere Balaguer el mestre més significatiu, continuador dels treballs d’aquell amb clients importants de la ciutat, com ara el municipi i la monarquia, per la qual cosa es pot deduir una relació de mestre deixeble entre ambdós pedrapiquers.13
L'església de la Mare de Déu dels Àngels
L'església major, sota l'advocació de la Mare de Déu dels Àngels, és situada a la zona nord del conjunt, en paral•lel a la capella de Sant Martí i separada d'aquesta pel claustre menut. Va ser consagrada en 1549, encara que feia ja molts anys que s'havia acabat de construir. És una construcció d'època gòtica, iniciada al principi del segle XV i remodelada per Martí d'Orinda en 1634, en un estil classicista que hui s'aprecia en les pilastres acanalades d'ordre gegant coronades per modillons arrodolinats damunt de fulles d'acant com a capitell. Darrere de la capçalera hi havia un transagrari que fou ideat pel mateix Martí d'Orinda i construit per Miquel Salvador, amb decoració al fresc de Joan Llorens (1645).14 Anys darrere, vers 1665, el mestre Joan Claramunt va realitzar la cupola i el campanari de l'església. No se sap res de l’edifici primitiu anterior a la reforma barroca més enllà de poder deduir que es tractava d'una església de nau única, coberta amb una volta de creueria dividida en set trams, i que l'absis estava presidit pel retaule major de la Mare de Déu dels Àngels i de la Institució de l'Eucaristia de Joan Reixach (hui al Museu de la Catedral de Sogorb), que després es va substituir per un altre homònim elaborat per Joan Miquel Orliens, i daurat i estofat per Joan Llenares (actualment a l'església parroquial d'Altura). En el costat de l'evangeli era situada la sagristia, on hi havia un Altar de les Relíquies, mentre que en el costat de l'epístola hi havia la capella de Sant Bru, la porta d'accés de la qual sembla que era col•locada d’esbiaixada.
La façana primitiva conserva part d'un ull de bou a la part superior i, com a porta d'accés, un arc de mig punt esbocat, decorat amb fulles de card, emmarcat per un arrabà on hi havia els escuts dels fundadors, Martí I i Maria de Luna, de mitjan segle XV. D'època posterior és el malparat conjunt escultòric de la part superior amb la representació del rei Martí i de la seua esposa Maria de Luna agenollats enfront de la Mare de Déu amb el Jesuset envoltada d'àngels, atribuït a l'escultor d’Estraburg Nicolau de Bussy15. Devers el 1522, Miquel de Maganya va construir l'atri exterior que protegia la portalada i feia d’espai cobert, hui en dia desaparegut.
El claustre major i el claustre menor o de Sant Jeroni
A la zona est del conjunt, o a la zona de la capçalera de l'església, és situat el claustre major, de planta quadrada i dos pisos, i amb més de 80 metres de costat, on hi havia les 23 cel•les, més la del prior, i que és considerat com un dels més grans d'Espanya. El claustre, amb les quatre galeries de què constava, era cobert per voltes de creueria simple sobre una doble arcada. Els nervis de la volta naixien directament del mur con volsors finament tallats (molts dels quals encara s'hi conserven) i descansaven per l'altre sobre columnes octogonals con capitells i bases de perfil geomètric16. Encara es poden veure algunes restes del claustre traslladats a la plaça de la Glorieta de la població veïna de Sogorb. A causa de les dimensions de l'obra, i encara que es va començar en 1405, els treballs es van dur a terme al llarg del segle XV, i sembla que en la construcció va participar el mestre de vila Francesc Biulaygua, en la segona dècada del segle XV. L’empremta d’aquest mestre es pot apreciar en les semblances que hi ha entre alguns elements d'aquest claustre i els d'altres obres seues, com són els del Monestir de la Trinitat o els pilars del saló gòtic de Portaceli.17
El claustre menor o de Sant Jeroni és situat entre l'església de la Mare de Déu dels Àngels i la capella de Sant Martí. Degué ser, juntament amb la capella i l’església, un dels espais més transitats de la cartoixa, ja que es comunicava amb el refectori, la cuina i l'aula capitular, i la seua construcció data de la primera etapa constructiva, entre el 1385 i el 1401. Se sap molt poc de la disposició que tenia en l’època medieval: planta rectangular, arcs apuntats, pilars octogonals i galeries cobertes amb volta de creueria. També se’n sap que a les parets hi havia representacions de la vida de Sant Bru, pintades per Urbà Fos en 1650, entre d’altres.
Del segle XV daten unes altres estances de la cartoixa, com ara l'aula capitular o el refectori, però se sap poc de l’estructura que tenien, llevat que s’hi van usar la volta de creueria o els arcs apuntats. El mal estat general de la cartoixa, i la destrucció i la dispersió dels elements de què constava, n’impedeix un estudi detallat i aprofundit, encara que hi ha aspectes com la construcció de la capella de Sant Martí, les grans dimensions del claustre i certs elements escultòrics que mostren la importància que va tenir el monestir en la seua època i la vàlua dels mestres que se’n van encarregar de la construcció.
Desamortització i rehabilitació
L'ocupació francesa i el Decret de Suspensió d'Ordes Religiosos, l'eliminació de les institucions monàstiques en 1820 i, finalment, l'expulsió dels monjos en 1835 són els colps fatals que van dur a la desamortització dels béns de la cartoixa en 1844, amb la desaparició i la dispersió consegüents dels seus béns, i la degradació constructiva del monestir. En els últims anys hi ha una tendència a la recuperació històrica del conjunt; en 1985 es va celebrar el cinqué centenari de la cartoixa; per iniciativa de la Conselleria de Cultura de la Comunitat Valenciana s'excava part del conjunt monàstic, es restaura la capella de Sant Martí, sota la direcció de l'arquitecte Enrique Martín; i s'han iniciat estudis de més envergadura, com els de l'historiadora María José Santolaya i Josep Marí Gómez i Lozano, que han culminat en l'organització, en 2003, del Congrés Internacional de Cartoixes Valencianes.
Notes
1.- La informació referent a la cartoixa de Vall de Crist: SARTHOU CARRERES, C., “La ex Cartuja de Vall de Cristo”, Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura (d’ara en avant, BSCC), XXVIII, 1920, ps. 85-93; TRENCHS ODENA, J., “El cartujo Bernat Gort y los primeros años de Vall de Crist”, BSCC, LV, I, 1979, p. 10; SANTOLAYA, M. J. - MARTÍN, E., “La iglesia mayor, sacristía y transagrario de la cartuja de Vall de Crist”, BSCC, volum LXI, 1985, ps. 556-589; DÍAZ MANTECA, E., “La fundació de la Vall de Crist (1385-1388). Els orígens d’un monestir cartoixà”, BSCC, 1985, ps. 591-660; GÓMEZ CASAÑ, R., La "Historia de Xérica" de Francisco del Vayo, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Segorbe, Sogorb, 1986; AADD, “La Cartuja de Vall de Crist, 1385-1985”. Boletín de Estudios del Alto Palancia (número monogràfic), núms. 7 i 8, 1986; SIMÓN AZNAR, V., Historia de la cartuja de Val de Cristo, Fundació Bancaixa, Sogorb, 1998; SANTOLAYA, M. J. - MARTÍN, E., “Resumen histórico-constructivo de los edificios que constituían el conjunto monástico de la cartuja de Val de Cristo”, Analecta Cartusiana, núm. 173, Universitat de Salzburg, Salzburg, 2000; GÓMEZ I LOZANO, J. M., La Cartuja de Vall de Crist y su iglesia mayor. Aproximación a su reconstrucción gráfica, 2 vol., Universitat de Salzburg, Salzburg, 2003; DELICADO MARTÍNEZ, J - ALEJOS ANDREU, M., “La cartuja de Valldecrist tras las desamortizaciones del siglo XIX. La dispersión y pérdida de su legado artístico y cultural, y la destrucción de su patrimonio arquitectónico”, Arxiu d'Art Valencià (d’ara en avant, AAV), 2003, ps. 97-115; AADD, Actes del Congrés Internacional sobre les cartoixes valencianes, 2 vol., Universitat de Salzburg, Salzburg, 2004 (ambdós volums tenen estudis diversos sobre la cartoixa de Vall de Crist); MIQUEL JUAN, M., “La Capilla de reliquias de la Cartuja de Valldecrist y el mestre pedrapiquer Pere Balaguer”, XV Congrés Espanyol d’Història de l’Art (CEHA), 20-23 d'octubre de 2004, Ciutat de Mallorca (en premsa). SERRA DESFILIS, A. - MIQUEL JUAN, M., “Per moltes e bones obres e profits apparents que ha fetes e fets en tot lo temps: Pere Balaguer y la arquitectura valenciana entre los siglos XIV y XV”, dins d’Historia de la Ciudad IV. Memoria Urbana, Universitat Politècnica de València, Col·legi Oficial d'Arquitectes de València, 2005, ps. 90-111; MIQUEL JUAN, M., “La capilla palatina de la cartuja de Valldecrist (Valencia)”, II Simposi de Jóvens Medievalistes de Lorca, Lorca, Múrcia, 2006, ps. 179-191; VIDAL PRADES, E. D., La cartuja de Vall de Crist en el fin del Antiguo Régimen (siglos XVIII-XIX), Universitat Jaume I, Castelló de la Plana, 2006. Hi ha tres còdexs amb els privilegis del monestir de Vall de Crist: GIMENO BLAY, F., “Los códices de la fundación de Valldecrist”, BSCC, LXI, 1985, ps. 502-554; SÁNCHEZ ALMELA, E., “Códices de fundación de Vall de Crist”, dins de La Luz de las Imágenes, Sogorb, Generalitat Valenciana, València, 2001, ps. 258-259.
2.- Tant la predilecció de Martí i de Maria, com la d'altres nobles i reis, pels frares orants en lloc dels mendicants es deu a una de les principals activitats dels primers: el rés, que garanteix la salvació de les ànimes d’aquests reis i nobles. Les paraules del duc de Borgonya en la fundació del monestir de Chapmol corroboren aquesta idea: “Atés que els cartoixans resen contínuament dia i nit per la salvació de les ànimes i pel desenvolupament profitós del benestar públic i del duc”.
3.- SIMÓN AZNAR, V., 1998, p. 303 i seg.
4.- Les fotografies que es coneixen anteriors a la restauració daten de 1979 i es poden veure reproduïdes dins de HOGG, J., “La cartuja de Val de Cristo”, Analecta Cartusiana, 41-5 (1979), il·lustracions 42-44.
5.- KRAUTHEIMER, R., “Introduction to an <Iconography of Medieval Architecture>”, Journal of the Warburg and Courtauld Institutes, V, 1942, ps. 1-33; CROSSLEY, P., “Medieval architecture and meaning the limits of iconography”, Burlington Magazín, CXXX, núm. 1.019, 1988, ps. 116-121.
6.- CHUECA GOITIA, F., Casas Reales en monasterios i conventos españoles, Xarait ediciones, Madrid, 1982, ps. 49-55; MARTÍNEZ DE AGUIRRE, J., Arte y monarquía en Navarra, 1328-1425, Govern de Navarra, Pamplona, 1987.
7.- El panorama hispà, l’ha descrit ABAD CASTRO, C., “Espacios y capillas funerarias de carácter real”, Maravillas de la España medieval. Tesoro sagrado y monarquía (catàleg de l'exposició), vol. I, Lleó, Reial Col·legiata de Sant Isidor, 2000-2001, ps. 63-71
8.- La història i el context de totes aquestes capelles, dins d’ESPAÑOL, F., Els escenaris del rei: art i monarquia a la Corona d’Aragó, Fundació Caixa Manresa, Angle editorial, Manresa, 2001, ps. 9-105 i 219-248.
9.- GRABAR, A., Martyrium. Recherches sur le culte des reliques et l’art chrétien antique, vol. I: architecture, París, Collage de France, 1947.
10.- ACA, Cancilleria, Comune Sigilli Secreti, sign. 2.186 (1408-1410), f. XIII.
11.- SERRA DESFILIS, A. - MIQUEL JUAN, M., 2005, ps. 90-111.
12.- BASSEGODA, J., La cerámica popular en la arquitectura gótica, Barcelona, 1977.
13.- ARV, Mestre Racional, 11604. L'activitat de Pere Balaguer al palau del Real a les ordres de Joan Franch i Pere Garcia va del 13 al 20 de juny i del 24 de juliol al 30 d'agost de 1382. Pel que fa a la relació entre Joan Franch i Pere Balaguer, vegeu SERRA DESFILIS, M. - MIQUEL JUAN, M., 2005, ps. 90-101.
14.- Per a més informació sobre el temple barroc, vegeu SANTOLAYA OCHANDO, M. J. - MARTÍN GIMENO, E. R., 1985, ps. 555-590.
15.- J. M. GÓMEZ ha proposat que junt a la Mare de Déu s'hi troben les figures de sant Joan Baptista y sant Bru, però el mal estat de conservació hi impidedeix una conferma.
16.-ZARAGOZA, A., Arquitectura Gótica Valenciana. Siglos XIII-XV, Monumentos de la Comunidad Valenciana, volum I, Generalitat Valenciana, València, 2000, p. 156.
17.- Per a una anàlisi de les figures de Biulaygua i de Baldomar, vegeu ZARAGOZÁ, A., 2000, ps. 153-159.
Plànol del conjunt de la cartoixa, elaborat per Enrique Martín
Gravat calcogràfic de la cartoixa de Vall de Crist. Perspectiva de la darreria del segle XVIII. Maisons de l´ordre des chartreux
Vista externa de la capella de Sant Martí
Capella superior
Capella inferior
Secció de la capella de Sant Martí, elaborada per Enrique Martín
Façana de l'església de la Mare de Déu dels Àngels
Detall del portal
Interior de l'església de la Mare de Déu dels Àngels
Claustre major
Restes conservades del Claustre major
Detall de l'arrancada dels nervis. Claustre major
Claustre menor o de Sant Jeroni
